Epíleg, de 35 a 1 en 24 hores

Després de 16 hores de viatge (14 de vol i 2 en trànsit a l´aeroport de Doha) arribem a Milà...

Ahir, vam facturar les motxilles fins a Barcelona directament, ja que tot i que canviàvem de companyia per l´últim tram del viatge, són companyies agermanades i vam pensar que l´havíem encertat ben bé...però no vam pensar en agafar el calçat tancat...

Així que senyores i senyors, ens trobem a Milà, són les 6 del matí i estem a 1ºC i jo vaig amb pantalons llargs, jersei i forro polar, però amb SANDÀLIES! Per sort portava dos mitjons a la motxilla de mà...

Agafem el tren i ens en anem a Milà ciutat...abans de marxar de viatge vam reservar entrada al Cenacolo Vinciano per anar a veure El Sant Sopar.

Com que aribem d´hora, tenim temps d´anar a fer un cafetó i una pasta...és increïble lo bo que està el cafè en aquest país...

Quedem meravellats amb la visió d´aquesta pintura al mur que cinc cents anys després encara es conserva tant bé...

És curiós pensar que ahir érem a Tailàndia, avui esmorzem a Milà i d´aquí una estona dinarem a Barcelona i tornarem al nostre espai quotidià...

El viatge s´acaba, però tenim moltes imatges i records que ens acompanyen i moltes ganes de somiar en altres llocs que esperem visitar algun dia...

Dades Bangkok

Transport

• Taxi: evitant les hores puntes, és barat, no costa més de 60 baths (la baixada de la bandera són 35) moure's per dintre de la ciutat, i anar a l'aeroport uns 400 baths (probablement regatejant amb el taxista) però sobretot s'ha de deixar clar que anant per l'autopista. I sobretot, evitant les hores punta!
• Ferry Chao Praya: útil per travessar el riu gran (Chao Praya), per arribar aprop dels temples importants com el Wat Kha Prew, Wat Pho i Wat Arun (per aquest indispensable) i sobretot original a més de barat, uns 13 baths el trajecte.
• Taxis Klong: encara més original que el Ferry, són les petites embarcacions que van pels canals i les fan servir els Tais per les seves habilitats diàries. El trajecte costa menys de 10 baths, però s'ha d'anar amb comte perque la pujada i la baixada a l'embarcació s'ha de fer ràpidament i hàbil. Si no et quedes al moll (o encara pitjor, a l'aigua)
• Sky train: Un metro a un tercer nivell de carretera, et dona unes vistes xules de la 'city de la ciutat'. A més d'un desplaçament ràpid fins el mercat de Chakutak (20 minuts). El preu depen de la zona, però el desplaçament més llarg (fins el mercat) són 35 baths.

Dormir

• Happy guest house: aprop de Khaosan street, però sense (casi) sentir el follón, habitacions senzilles i petites amb wifi gratis i aire acondicionat.Dintre de la inmensa oferta que hi ha a la zona de ben segur que hi ha llocs millors, i pitjors. Nosaltres vam pagar 650 baths.
• All in one hotel: aprop de la plaça Siam, en un carrer on hi ha d'altres opcions (totes una mica més cares això sí) ens van deixar una habitació triple (costava 900 baths) per 700. Ja que havíem fet reserva però se la van passar pel folre (again). El personal, com podeu veure, no és especialment hàbil, i l'internet es paga a part. L'habitació, justeta, però per dormir unes hores, prou bé.

Menjar

• Infinit: El primer àpat a Tailàndia. En un carrer súper mega guiri, però a on curiosament es respira un aire batant més pacífic que a Khaosan street, to i estar molt aprop. Menjar tai, baratatet i força bó. Si t'allotges per la zona de Khaosan, és tard i no vols arriscar... és una bona elecció.
• Mercats: a qualsevol mercat (i això es extensible a qualsevol mercat de Tailandia) està plè de llocs per menjar els típics plats Tailandesos, d'arros amb vegetals, gambes, porc, peix, vedella... O bé les sopes de noodels... A preus força raonables. Plat i aigua 150 baths o així.
• Mercats xinesos: com els mercats Tai, però amb menjar xinès i preus encara més econòmics. Vam menjar a chinatown a un lloc sense cartell, els dos per euro i mig (i no ens vam intoxicar!)
• Deck's: bar-restaurant amb unes vistes a Wat Arun senzillament màgiques. Lloc elegantment europeu, però amb esència Tailandesa, és el típic lloc on et sembla que t'han de fotre una clavada... i no és així! els preus són una miqueta més cars que a un altre bar, però assumibles 100%. També fa d'hotel, però aquí sí que és més car.
• Distill - Sciroco: bar-restaurant en un gratacel a la city, tot molt cuidat (massa i tot) amb molt personal molt amable (massa i tot) amb unes vistes de 360º sobre la ciutat de Bangkok. Un lloc que et guarda un altre moment màgic. És el típic lloc on et sembla que t'han de fotre una clavada... i així és! (massa i tot) una copa de vi, un mohito i 6 peces de sushi.... 42€.
• Jim Thompson's bar: el bar dintre de la casa del famòs a americà no és més que un lloc pijo i car. Realment ni tan sols és tan maco com hauria de ser per estar al costat de la casa on està. No paga la pena.
• Starbucks: doncs això, un starbucks, cars per ser Tailandia, però amb la mateixa esència que qualsevol starbucks d'arreu del món. Hi ha a qualsevol centre comercial.

Tanquem la paradeta. O millor dit, el mercat sencer...

Això ja s´acaba...ahir després del fanàstic contacte amb les meravelles subaquàtiques i d´agafar el ferry de tornada a Phuket, vam anar a la policia turística a denunciar al tipu del Thalang Hostel, per qüestió de principis...ens van dir que obririen una investigació...

A la 1 del matí arribàvem a l´hostal que havíem reservat feia tres dies (aquest cop cara a cara) i atònits, escoltàvem com una dona gran amb un anglès macarrònic ens dificultava l´entrada al local perquè deia que estava tot ple...per sort la vam poder esquivar hàbilment i parlar amb la noia jove que va entendre que érem els de la reserva...

Aquest matí, després de refer les motxilles per desè cop en quinze dies hem anat a buscar l´skytrain i hem pujat fins al mercat de Chacutack, un mercat de cap de setmana inmens...

Teníem moltes ganes d´anar-hi, pensàvem que compraríem com bojos, però la veritat és que la infinitat de parades i material divers ha tingut un efecte contrari en nosaltres, i a part de quatre regalets pels més allegats, no ens hem firat com era d´esperar...

Havíem comentat amb la Marta de San Sebastià, que també és aquí en una de les parades del seu súper viatge d´un any, de veure´ns, però no ha pogut ser perquè al final hem vist que anàvem fatal de temps...

Després de tres hores de voltar i morir-nos de calor, hem anat a prendre l´últim cafetó del viatge, a recollir l´equipatge i cap a l´aeroport...

Ens acomiadem del país de l´etern somriure, com no podia ser d´una altra manera, amb un somriure d´orella a orella...Hem passat uns dies genials!

P.D. Al cap d´uns dies vaig rebre un mail de la Marta on m´explicava que havien estat al mercat aquell dia...ooooohhhh!

Dades Phuket

Dormir

• On On hotel: el famós i clàssic hostal de la peli La Playa, del DiCaprio...és súper senzill i certament deixa que desitjar... com el poble vamos... però com a mínim et deixen dormir per menys de 700 baths
• Thalang guest house: NO hi aneu mai! el motiu? l'amo té una pistola sota el mostrador (o ho fa veure) i a la mínima amenaça amb ella!

Menjar

• Kafè: al carrer dentre el On on hotel i la Thalang guest house, una cafeteria moderneta, molt occidental i preu acceptable. Un ambient molt agradable!

ko Phi Phi Leh

La bona notícia és que el paradís existeix, la dolenta és que no és un secret...algú va escriure sobre Ko Phi Phi Leh...

Aquesta petita illa deshabitada es va fer famosa amb la pel.lícula La Playa del Di Caprio...nosaltres avui l´hem descoberta en una barca de popa llarga i una parella d´americanes amb qui hem compartit l´excursió...

Després d´obrir la porta de l´habitació amb les lleganyes encara als ulls i descobrir el blau intens del mar darrera de la vegetació que ens separa, hem esmorzat pa amb nutella i hem embarcat direcció l´illa...

A l´arribar a la solitària platja Maya hem pagat l´entrada al parc i hem travessat l´illa, portant sota el braç les ulleres, el tub, les aletes i el bolso...fèiem la nostra fila...el millor ha estat quan hem hagut de penjar el bolso a unes cordes que ens ajudaven a entrar a l´aigua evitant la força del mar...lo graciós és que dins del bolso hi portàvem els passaports, els diners i els bitllets d´avió...

Hem fet la nostra primera remollada aquàtica i hem vist uns quants peixexitus...era espectacular el silenci i la llum que entrava tenint el cap submergit dins l´aigua...hem retornat a la barca al cap d´una hora, tal i com havíem quedat amb el capità i la resta de la tripulació i llavors...hem flipat...la tranquila bahia s´havia convertit en un espectacle de domingueros "horteros" que desembarcaven de grans vaixells i buscaven desesperats un metre quadrat lliure de sorra per poder-se estirar i fer-se una foto...

Per sort, hem tornat al mar ben ràpid, fent dues parades més per veure peixos, donar-lis pa per menjar i fer fotitis aquàtiques...pels tais donar de menjar als peixos és una altra manera de purificar-se...

Ens ho hem passat teta descobrint els coralls, els bancs de peixos, les formacions rocoses i el gran ventall de colors que amaguen les tranquiles aigües turqueses d´aquesta illa tan especial.

Just abans de tornar a casa, el capità ha parat a la bahia interior que alberga l´illa...crec que mai havia vist un color d´aigua tan brutal...semblava una joia, era d´un turquesa-verdós amb una transparència que quasi semblava irreal...des de la barca estant eres capaç de veure les arrugues que la sorra feia sota l´aigua...

Hem arribat a l´hotel extesiats...

Dades ko Phi Phi

Transport

• S'arriba en Ferry (per nassos) nosaltres desde Phuket, tot i que també s'hi pot arribar desde Krabi. Desde Phuket, nosaltres vam pagar 900 baths pel trasllat des de l'hostal fins el port, pel ferry, anada i tornada (oberta) i el trasllat del moll fins a algun lloc del centre de Phuket, tot i així vam veure que hi ha ticket del Ferry desde 350 baths...
• Per l'illa, l'únic mitjà de transport és agafar 'taxis-barca'... les barques de cua llarga que et transporten (viatges curtets) per uns 100 baths / persona. Sinó, doncs caminant per l'illa que és més sa.

Dormir

• Vicking nature resort: de veritat, si no us importa caminar per entre el bosc, el millor resort qe vam veure: cabanes de bambú mot ben integrades al medi, llits amb mosquitera, hamaques... és com la resta, però millor... aprop del poble, però sense follons, amb una de les platjes més maques i solitàries que vam veure... i dels que està millor de preu, des d´uns 1200 baths.

Menjar

• Vicking nature resort: es menja bé, sense luxes, menjar tai i occidental a un preu acceptable.
• Ciao bella: italo-tailandès, a peu de platja, bona qualitat, però ens esperàvem més del que vam trobar...el millor les vistes (clar que a ko Phi-Phi això és fàcil)

ko Phi Phi

Podríem estar-nos moltes hores continuant amb la semblança entre aquesta illa i el paradís... però en fin, creiem que és més fàcil d'entendre amb unes fotitis...

pd. els creadors del blog no es fan responsables de les possibles seqüeles físico-psíquiques que les següents imatges puguin causar degut a la seva bellesa.

El día perfecto

Hay un e-mail ya clásico (buenísimo por cierto) que detalla el día perfecto para ella y para él. Todos los que me conocen saben, y es cierto que mi efusividad y mis emociones son algo ‘limitadas’ aunque más que limitadas yo diría que las llevo por dentro.
Por tanto explicar como me sentiría en mi día perfecto no sería muy muy diferente de otro día más normal. Pero sí que puedo asegurar que mi día perfecto no distaría mucho de uno. De ayer.

Empezamos el día encerrados como anchoas (sí aunque parezca mentira es mi día perfecto) en una furgoneta que nos llevó al muelle de Phuket donde no teníamos claro si teníamos billete para ko phi-phi, ¿nos habrían estafado en la agencia…? (un poco de emoción para el día perfecto no está mal no¿?)

Todo resultó de perlas, y hacia las 9 ya navegábamos hacia el paraíso. El trayecto de una hora y media, bajo un sol radiante, nos dejó unas vistas de maravillosos islotes por el camino, la sensación de libertad que te da el viento en la cara, y podernos reir (sin malicia) de determinados pasajeros (que es que hay determinadas personas por ahí… ¡que vaya tela!) .

Pero el verdadero espectáculo empezó llegando a ko phi-phi. Conforme te acercas a la isla y pasas su barrera de coral, el agua se vuelve cada vez más turquesa. El agua del muelle donde amarramos era ya más cristalina que muchas de las playas en las que estamos acostumbrados a bañarnos.

Después una barca del hotel en el que estamos alojados nos vino a buscar al muelle, y es que en ko phi phi no hay carreteras, sólo senderos y algún caminito semi-asfaltado por el que prácticamente no se puede circular. Coches, hemos visto uno. El transporte se hace casi todo por agua, mediante unas canoas con una hélice que hace de motor. Y en una de estas nos llevaron al vicking nature resort… Impresionante complejo de cabañas de madera, situadas en una colina a 15 metros de una playa de arena blanca y agua azul turquesa. Nuestra cabaña, tiene una cama grande con mosquitera (a lo Mogambo) el baño está separado por una puerta de bambú, la ducha está entrando por la terraza (claro, también tenemos una terraza con una hamaca con vistas a la playa) pues eso que la ducha tambien es de bambú. Vamos, el mismísimo paraíso…

Una vez instalados nos dimos el primer baño de rigor en el agua azul turquesa que además resulta que está a una temperatura… que ni te planteas entrar o no, básicamente entras, junto con barcas que le dan un aire más romántico al asunto, cientos de cangrejos y peces, y olas, tantas como gente a nuestro alrededor, cero patatero.

Después comimos en el mismo hotel y nos dimos un paseo con un par de paradas para bañarnos en la playa hasta el pueblo de la isla, que eso sí es tipo Lloret, o sea que lo mejor es evitarlo. Y después ascendimos hasta el mirador de la isla (perdiéndonos) pero llegando perfecto para ver la puesta de sol desde el punto más alto de ko phi-phi. Después bajamos y fuimos a la otra parte de la isla (cruzando por el istmo son 5 minutos) y contemplamos las últimas luces del día cenando en una zona llena de locales ‘modernillos’ estilo de lo que era Ibiza antes de masificarse, con un ambiente muy ‘chill-out’ un lujo para los sentidos la verdad, vista, olfato, gusto y oído se juntaron en un momento.
Una vez cenados, de vuelta cruzamos por ‘Lloret’ donde el ambiente había crecido, repito, lo mejor es evitarlo al máximo… Nos tomamos algo en el hotel, ducha y a la mosquitera, digo a la cama.
Y ya está que no es poco. Ese sería mi día perfecto. ¿Cuál sería el vuestro?
Pd. Escribo esto después de haber abierto la puerta de la cabaña, directo a la playa y tumbado todavía mojado en la hamaca… o sea que podría ser que cambiara el día perfecto de ayer… a hoy (de momento hemos evitado la furgoneta).

més fotos de la shampoo

Seguint una petició rebuda per un seguidor del blog, que casualment és ma germana que està de viatge per USA per feina...us adjuntem algunes fotos més del nostre dia d´elefants!

Phuket or Fucked?

Sortim de l´avió i ens reben un grapat de taxistes oferint els seus serveis...encarreguem el transfer des d´una guixeta (sempre et sents més segur) i l´home que ens toca ens dóna una mica de conversa...a mig camí para i ens diu que ha d´anar a firmar...llavors entra la jefa de l´agència que ja sap que anem a ko phi phi i no tenim bitllet pel vaixell...ens ofereix anada, tornada i transfer per un preu que ens sembla raonable...ens diu que és un preu molt bo i que la guia està malament, que només han actualitzat la portada i no els preus...li contestem que potser li contractem els seus serveis, però que sius plau, que no ens prengui el pèl...portem 10 dies de viatge i tots els preus són correctes...quedem que l´endemà ens vindran a recollir a la Thalang Guesthouse, on tenim una reserva per a aquesta nit...

Jo tinc un mal pressentiment...crec que passarà quelcom amb l´habitació...i no vaig errada...

Quan arribem, la porta està tancada, però per entre una reixa parlem amb el propietari, qui amb veu de mofa ens diu que ho té tot ple...nosaltres li deim que vam reservar per internet i que al no rebre resposta vam trucar i una noia ens va confirmar la reserva...ell respon que no fan reserves per internet i s´asseu tranquilament a la cadira, mirant-nos amb cara d´enfoteta...

Li dic que com pot ser, que nosaltres teníem reserva i em diu que no és el seu problema i em tanca la reixa als nassos, llavors jo l´obro d´una empenta i li dic que no sigui un maleducat, que si pretèn deixar-nos al carrer a les 11 de  la nit i respon que sí...agafa un bolso, se´n va a darrera d´un mostrador i posa algo al bolso, camina com un esperitat i es dirigeix a la porta d´entrada...fa mala olor...nosaltres comencem a caminar per marxar i al sentir-lo darrera ens girem i el veiem assenyalant-nos amb el bolso, mirant-me i dient que si tinc algun problema...no sé si tenia o no una pistola, però el desgraciat amenaçava amb una...el Fer, relaxa la situació, ell es calma i nosaltres marxem...al girar la cantonada, em pesen les cames i em cau una llàgrima...he passat por ( i ràbia).

Del día de impass al día del by-pass

Ahora mismo estamos volando, por suerte, hacia Phuket.


Y digo por suerte, porque lo que era un día tranquilo, un día para malgastar en Bangkok, después de haber llegado en el tren a primera hora de la mañana, rematando detalles de cosas que nos perdimos los primeros días, al final por poco, nos hace quedarnos en la capital, quien sabe hasta cuando.

Hemos empezado bien el día visitando la casa de Jim Thompson, un americano que se estableció en Tailandia después de la segunda guerra mundial, y se construyó una casa basándose en los diferentes estilos de la arquitectura tradicional tailandesa. Como vió que la casa despertaba un gran interés, decidió abrirla al público, y como a él dinero no le hacía falta, con el dinero de las entradas montó la fundación que lleva su nombre que realiza ayudas locales. Hoy 40 años después de su extraña desaparición, la casa sigue actuando a modo de museo, e incluso existe una linea de ropa que lleva su nombre.

Después hemos visitado los alrededores de la plaza Siam, una zona completamente diferente a las que habíamos visitado hasta ahora, ya que se basa en bloques inmensos de cemento y creando esa especide de ciudades futuristas de los 80 como Osaka. El barrio está lleno de centros comerciales, por los que puedes ir cruzando las calles y evitar el calor del exterior. Un detalle de los centros comerciales es el hecho que sólo anuncian las primeras plantas, diríamos las que venden los productos ‘oficiales’. En el MBK sólo había mapa de cuatro plantas, de la quinta a la séptima, era todo mercadillo, cines, restaurantes…

Una vez nos hemos refrigerado lo suficiente, hemos tomado un taxi Klong, los barcos que surcan los canales pequeños, estos no son como los turísticos que navegan por el río que en cada muelle paran ‘con la calma’, estos los utilizan los ‘Bangkuences’ para ir a trabajar, y, o te montas rápido, o te esperas al siguiente…

El klong nos ha dejado en el barrio musulmán de la ciudad, en comparación con los edificios de la plaza Siam, aquí las casas eran bajitas, humildes y de madera, pero se veía mucha más vida (que no personas) que en el anterior, es curioso como cambia una ciudad en poco más de 1km. Mireia ha aprovechado esta parte del paseo para regalarse con una cantidad de instantáneas de los rincones más curiosos que ha encontrado.

Y poco más, que nos hemos puesto a chequear internet, y a las 18:00 cogíamos un taxi para el aeropuerto, el vuelo era a las 20:30 teníamos tiempo… y a las 18:50 seguíamos sin haber salido de Bangkok del caravanón que había, y a las 19:10 tampoco, aquí los corazones ya iban a tope, perder el vuelo era tener que cambiar muchos planes… suerte que una vez hemos llegado al peaje todo ha ido muy rápido, sobretodo el taxista, y aunque justos, hemos podido hacer el check-in sin problemas.

Y aquí dejo de escribir que pasamos turbulencias.

Dades Chiang Mai

Dormir


• Siri Guest House: és molt recomenable, per 300 baths tens una habitació doble, amb bany i ventilador. És cèntric però manté la tranquilitat que li dona un soi (carreró). A part en Jimmy (el seu propietari) t’aconsella sobre el que calgui (surt a la lonely planet, per si voleu la direcció).

Transport

• Tren nocturn Bangkok – Chiang Mai: còmode i perfecte per passar la nit, triga 13 hores. Nosaltres vam agafar retràs en els dos trajectes. Preu: uns 800 baths.

• Tuk-Tuk: per moure’t en distancies llargues dintre de la ciutat, pagar com a molt 60 baths, 80 fins l’aeroport o l’estació de busos o trens.

• Taxi: per anar a destinacions més llunyanes com el Doi Suthep, la baixada de bandera costa 40 baths.

• Taxis compartits (vermells): doncs si es troba amb qui compartir té la seva gràcia, i surt més baratet. Nosaltres vam pujar i baixar al Doi Suthem (50 minuts de trajecte) amb una parella d’americans per 400baths, el mateix conductor t’espera allà dalt el temps que acordeu.

Menjar

• Tania: restaurant a Ratwithi, a on vam trobar més locals que turistes, per tant bon preu (4 plats petits, 3 begudes i 1 postre per 120 baths). A més bona qualitat (cuidado que hi ha plats força picants).

• Bar a Ratchadamoen: no recordem el nom, però n’hi ha a centenars, vam parar a un modernet tipus to-sit. Cafè i suc 100 baths.

• The Riba: restaurant modern al canal i amb música en directe i a tot drap on cuinen (força bé) menjar tai i occidental. Sopar de 2 plats per cap, un postre i un cafè més begudes, 460 baths.

• Eden: sublim restaurant francés aprop de la siri guest house on fan plats francesos exquisits a molt bon preu, entrecot amb salsa de foie, patates fregides i un panet francés acabat de sortir del forn, 180 baths (el plat més car) o raviolis de carn i ricotta amb parmesà (120 baths).

• Indi: turistada, lent, dolent, no va res, per no tornar, més de 30 minuts per una hamburguesa dolenta dolenta. A la zona guiri. És el problema de sortir dels horaris típics…començàvem a sopar a les 11.30.

Tanquem Tailàndia del nord

Las últimas 36 horas han pasado de forma lenta, pero los acontecimientos se han sucedido a una velocidad de vértigo entre ellos, parece que hace mucho, mucho tiempo que sacrificábamos la ascensión al wat Plai Doi en Mae Hong Son para volver en avión a Chiang Mai. Han pasado 36 horas, y ya estamos de vuelta a Bangkok en el tren expreso nocturno, cuando nos despertemos estaremos en la capital de Tailandia, y habremos cerrado el norte del país.


Mireia entraba a la ducha a las 9:15 de la mañana, a las 9:45 decidíamos que valía la pena ir al aeropuerto para mirar si había algún billete para volver a Chiang Mai, pues no teníamos ganas de repetir la experiencia. El billete de avión costaba 30€ y te ahorrabas más de 5 horas de viaje y las 1864 curbas.

Y así fue a las 10:30 llegabamos al aeropuerto y a las 11:15 salíamos hacía Chiang Mai. Todo un record!

Una vez aterrizados en la oficiosa capital del norte, un taxi nos llevó al wat U Mong, un templo situado a las afueras de la ciudad, como si estuviera en el bosque, pero sin estarlo. Valió la pena acercarse, principalmente por el hecho que al ser domingo vimos una cantidad de lugareños mezclando el hacer de dominguero con la religión. Iban en familia con comida de casa a rezar al templo y pasar el día así. A parte de eso también vimos una ‘investidura’ de nuevos monjes. Y especialmente curiosos son los túneles que hay debajo de la chedi del templo, al final de uno de los cuáles vimos a un monje meditando cara a la pared.

Por la tarde-noche, después de habernos reinstalado en la siri-house y haber visto algún templo que otro más, paseamos (y compramos, no sabría decir que cosa hicimos más) por el Sunday walking street, otro mercado inmenso. Allí nos volvimos a encontrar con Wendy y Antonio, nos tomamos algo y a dormir!

Esta mañana, tras rehacer las maletas salíamos hacia el wat Doi Suthep, en lo alto de un monte que domina la ciudad. Enseguida hemos encontrado un sorngtaaous o taxi comunitarop (que hemos compartido con una pareja de americanos) hacia el templo en cuestión. Una excursión muy ‘japa’, ir hacia las afueras a un templo o algo parecido, donde te lo tienen todo montado, hasta por donde tienes que ir caminando, como el caminito del IKEA vamos.

Y poca cosa más, hemos vuelto, comido, recogido el equipaje, despedido de Jimmy, el propietario de la Siri guest house, con las típicas mentirijillas de volveremos por aquí…

Y en un tuk-tuk (madre mía, no había montado nunca en ninguno y en 4 días no he hecho más que pasearme en ellos) nos hemos despedido de chiang mai.

Cerramos el norte de Tailandia, nos espera el sur, ko Phi-Phi, con sus arenas blancas y agua azul turquesa, ¡qué penaaaaaaaaaaaaaaaaaa!

Dades Mae Hong Song

Transport


• Van de Chiang Mai a Mae, 1864 corves, 250 baths i mareig garantit, en autobús és una mica més barat, amb les mateixes corves, probablement amb més mareig i triga 8 hores. L’avió són 30 minuts i costa pels vols de 1500 baths.

• Tuk-tuk: només per arribar a les estacions o a l’aeroport,la resta caminant, no t’estafen gens, de fet, només arribar a l’estació de bus els mateixos tuk-tukeros tenen un full amb els preus que costa el transport a les diferents guest-houses o hotels.

Dormir

• Ens vam quedar en un bungalow a la guest house ‘Jokenburg’ o alguna cosa semblant per 400 baths, l’habitació costaba 200… a veure, no estava mal, però se’l veia una mica descuidat. És probable que hi hagi opcions millors.

Menjar

• La tasca: restaurant italo-tailandés, bon menjar occidental, preu una mica més car de l’habitual (550 baths per 3 plats) i sevei lent, tot i que tinc la sensació que a la nit ser millor.

• Bar mirador: no sabem el nom, però està just davant del llac i sembla que des del pis de dalt hagi de tenir unes vistes espectaculars del temple… doncs no! No és veu res, preus estàndar.

• Fern restaurant: restaurant tai de bona qualitat, ambient agradable i musica agradable, tot i que desde fora sembla més elegant del que realment ho és. Tot i que està força bé. Preu raonable, vem fer un sopar complet per 500 baths.

• Koi cafè: Terrassa que per la nit serveixen begudes i menjars, pel matí només cafès i xocolates.

Una ciutat feta del material amb el que es fabriquen els somnis…

Així ens definia la lonely aquesta ciutat al nord-oest de Tailàndia, i aquesta frase, junt amb la fotografia que l’ acompanya ens van animar per canviar els plans i pujar a donar-hi una ullada…

Mentres estàvem a la furgoneta, jo dubtava que hagués estat una bona idea…què podia ser tant maco per valer la pena les hores de malestar i mareig que estàvem passant?

Un cop a terra i sense que el cap ens rodés, havent menjat i descansat una estona, vam arribar al llac Nong Jong Kham i desde l´altre cantó vam poder veure el conjunt de temples i chedis que ens havien fet arribar fins aquí…vam anar rodejant les aigües fins arribar a l´entrada principal.

Al primer temple hi regnava una tranquilitat esfereïdora, tres monjos llegien el diari a una taula de fora, una noia estava asseguda davant d´un altar resant, uns senyor passejava pel recinte i només se sentia el crec-crec de la fusta que grinyolava sota els seus passos tenyits dels colors que la llum agafava al passar pels diferents vidres de les finestres.

A fora, una Chedi daurada com el sol omplia l´espai entre el temple i el llac. Era una estructura compacta, forta, brillant, rodona i completa… al seu costat, l´acompanyava una chedi platejada com la lluna i fràgil i treballada com el paper que hi ha sota els pastissos.

Uns passos més endavant, al segon temple…hi ha tres monjos jovenets escombrants a fora, tenen més ganes de jugar que de res més… a dins, un buda inmens presideix la sala.

Jo crec que amb aquest moment ja n´hagués tingut prou per redimir el viatge en furgoneta…però quan comença a amagar-se el dia i apareix la nit, la imatge del temple il.luminat amb bombetes, com si fós la nit de Sant Joan, és encara més preciosa.

Només ho supera l´instant en què fem volar el nostre gratong sawan, una llanterna del cel amb triple funció: recollir fons pel temple, demanar un desig i fer que qualsevol que vegi l´estel lluminós volar esgrimeixi un ohhhhh i deixi la vista perduda fins que el puntet desapareix…

Així doncs, ara puc dir amb certesa, que ha valgut molt la pena venir a veure la ciutat construïda amb el material dels somnis…ara aquesta frase, per a mi, té sentit.

1864

és el turró més car del món? l´alçada d´una muntanya? el preu d´uns excursió (en baths)? NO!! és el número de corbes que separen Chang Mai de Mae Hong Son, un poblet a 207 quilòmetres que es fa amb la vertiginosa xifra de 6 hores en una van i 8 en bus regular...nosaltres només vam tenir l´experiència amb la van...però no em vull imaginar l´altra!

Al principi tot va anar bé! Tot i que estàvem una mica comprimits, ja que ens van tocar els seients de darrera vam poder fer un cop de cap o disfrutar del paisatge. A la primera parada vam esmorzar una magdalena i un cafetó, vam desentumir les cames i cap a dins de nou...

Algunes corbes ja començaven a ser espectaculars...t´havies d´agafar ben bé per no xafar al del costat i el conductor no passava dels 15 kms/h per poder agafar segons quin revolt...al cap de poc ja em va començar a voltar tot...només entrar al mini bus havíem fet un comentari sobre la bossa de plàstic de davant de cada seient...ara estava a punt de fer-la servir...

ni vint minuts després d´haver pujat, vaig haver de fer servir la bossa...em sabia greu pels meus companys de bus...a mi em fa tant fàstig quan algú altre vomita...però més pena em feia jo mateixa, que em trobava fatal, encarcarada al seient, amb calor, mal estar i una bossa plena de líquid sortit de dins meu que vaig haver d´aguantar entre les cames durant més d´una hora...fins a la segona parada...

Un cop a destí, amb la motxilla al bungalow i veient les vistes dels temples de Mae Hong Son des de l´habitació...se´m van passar tots els mals!

Baan Chang

Baan = casa
Chang = Elefant

Avui hem passat tot el dia al Baan Chang Elephant Park, una organització que recull elefants que han estat explotats en circs o malalts i organitza dies de training per a guiris per tal que aprenguem l´ofici de mahout. Quan vam reservar l´excursió ens va semblar molt cara (uns 50 euros per persona), ja que per exemple ara estem allotjats a un hostal ben cuco per 6 euros la nit (sense regatejar), però ha valgut la pena, per a nosaltres i pels paquidermis que veus ben tractats.

Després d´una primera sessió general hem alimentat als 11 elefants ( inclosos dos petits, un de 9 mesos i l´altre de dos anys) amb plàtans i canya de sucre. Vaja, els hi hem portat les llaminadures, ja que el seu menjar principal és herba, a raó d' uns 200 quilos diaris.

A la majoria els hi donàvem a la boca i notaves la seva llengua suau com recollia el menjar i l´engullia, era una sensació molt xula...després ens han ensenyat a pujar i baixar de l´elefant i les 3 ordres bàsiques:

bai: perquè vagin endavant
Kwei: perquè girin cap a un costat
Haw: perquè parin

Amb l´emoció hem menjat com afamats la sopa, l´arròs amb pollastre i la fruita que ens han donat i som-hi tots amunt d´un elefant! Nosaltres hem portat a la Shampoo, l´elefanta amb qui havíem fet els primers exercicis i la veritat és que s´ha portat molt bé! hem donat un rulu per la jungla...(bé no calia portar machete, i seguíem tots un caminet...), però hi havia pujades i baixades i vegetació diversa...la que no es menjaven ells, quedava com a decorat...a mig camí hem fet una parada per estirar les cames i allà ens hem cagat tots...un parell d´elefants s´han encabritat i s´han posat a bramar...feia la seva impressió...

De tornada al campament hem entrat amb ells al spa (en aquest cas, bassal de fang i bonyigues diverses) i hem estat fregant-los i jugant amb ells a tirar aigua...

Realment és terapèutic passar un dia amb animals...i si són tant lindos com els elefants...millor.

P.D. pels Avatar-freaks: la cua dels elefants és com el seisei (la unió navi-natura).

Monumento a los tres reyes

es de verdad, existe, se llamá así y está en Chiang Mai

Tenim els peus bruts

...de visitar temples per Chiang Mai!

Sota cap pronòstic hagués dit que avui seria una bona nit per clapar en el tren...però sí nois sí, hem dormit com dos lirons! Una mica abans d´arribar a destí, ens han servit un esmorzar (que ahir ens van deixar triar entre tres possibilitats)...estàvem al.lucinant amb tants detalls...i pensant que era gratis...al final han passat el plataret, però l´amabilitat del personal no té preu!

Un cop instal.lats i havent-nos remollat per treure la ronya que havíem acumulat des d´ahir (és increïble com es deteriora un en un sol dia...i més si camina 12 hores a ple sol, es fot de cap en bici, porta una motxilla de 15 quilos i dorm en un tren...) hem anat a descubrir la capital cultural del nord.

Hem entrat a 4 temples d´arquitectura Lanna, l´estil de la zona, amb sostres compostos per 3 teulades i gran part del temple de fusta de teca. Les parts frontals estan decorades amb daurats i ceràmiques de colors. La veritat és que són molt xules!

A mitja visita hem parat a la presó de dones perquè ens fessin un massatge. havíem llegit a la guia que a les preses que els hi falta poc, les hi deixen treballar fent massatges i part dels diners se´ls queden elles per a quan surtin. Estant allà, em preguntava quin error devien haver comès que les havia conduit allà...drogues, prostitució? es veien tan educades, tan rialleres...el massatge en si no ha estat espectacular, tot i que l´últim exercici ha sigut genial, sobretot veure la cara de por del Ferran quan la seva massatgista l´ha agafat per darrera, per fer el pi...evidentment jo devia fer la mateixa fila, l´únic que no em veia...

Descansats de que s´acabés el massatge...hem continuat la ruta fins a l´hora de sopar. Hem demanat un pat tai (tallarines d´arròs amb ou, tofu, gambes i soja) que és el plat tailandès dels motxilerus per excel.lència i uns noodles de pollastre amb salsa sukiyaki...que en cap moment m´he plantejat que puguessin ser picants...però sí que n´eren! Al principi no ho notes tant, però a mig plat tenia la llengua i el llavi inferior que a jutgar per la sensació, devien estar inflats com una mala cosa...després de veure´m totes les existències de la taula, he demanat un suc de rambutan, però pel què sembla la traducció no era molt exacte doncs la cambrera ha aparegut amb un bol ple de gel i una mena de lichis flotant per allà...tot i que no era el que esperava, m´han anat de perles per calmar les picors...crec que demà no arriscaré tant...

No són ni les deu i ja som a l´hostal amb un ull mig tancat...el Fer voldria sortir a donar el vol, però jo estic destrossada...i demà a les 8 ens vénen a recollir per anar a passar el dia amb els elefants!!

Ayutthaya. Dades.

Menjar:

• Johny's place: per un cop paga la pena deixar de banda el tòpic de 'lloc de guiris' i creure que és un lloc on es reuneixen estrangers, amb un ambient molt agradable i per un preu assequible pots fer qualsevol àpat, nosaltres vem esmorzar i un berenar/sopar.
• Llocs ambulants: aigua 10 baths, 15 baths, 20 baths... és igual, perquè se´n necessita molta!

Transport:

• Lloguer de bicis (no recordo el nom, si és que en tenia) just davant de la guest house chanaya, ens van llogar dues bicis de passeig per 30 bats, no eren últim model, però eren fiables. Creieu-me que la meva nata no va ser deguda a la bici (més aviat per l'estat de la carretera). Més aprop de l'estació vam veure que el lloguer de bici era de 40 baths, tot i que segurament rebaixable.
• Ferrys: generalment 5 baths, et permeten fer menys voltes per sortir de l'illa, i com que pots creuar amb la bici, doncs van de conya, a més d'oferir-te una panoràmica diferent. El que et porta a l'estació ens va costar 3, però és que realment el trajecte és molt curt!

Ayutthaya

Estem asseguts a la llitera del tren que ens portarà durant la nit a Chiang Mai, al nord de Tailàndia. Aquest matí hem sortit d´hora de la ciutat dels àngels per visitar Ayutthaya, la que va ser capital del país durant més de quatre-cents anys.

Per recórrer els diferents temples, hem llogat una bici, amb la seva cistella i el seu clàxon corresponent. D´aquesta manera hem pogut esquivar la marabunta de tuk-tukeros que t’ ofereixen els seus serveis cada cop que et veuen caminar dues passes…

La veritat és que val la pena una parada d´un dia per veure els prangs, cheddis (stupes) i budes repartits per la ciutat, llàstima de la solana que queia avui…jo diria que hem begut 3 o 4 litres cada un…d´aigua, de cafè amb gel, de coca-cola, de suc de taronja, de suc de fruita del dragó…

Però la calor queda en segon terme respecte a la molèstia número 1 del dia: la manada de gossos abandonats que governen els carrers…la majoria són dòcils, estant estirats, sense fer res, però n´hi ha alguns que es barallen entre si i altres que borden al personal…per desgràcia meva, me n´he trobat un dels bordadors de bon matí, sort que era sobre de la bici, perquè sinó m´agafa un iamacuco…

La ciutat està envoltada per un riu, per això a la part del centre se li diu l´illa. I per arribar a l´últim temple, hem hagut de “contractar” (per 5 baths ) el consell d´un local que ens ha acompanyat fins a la riba del riu on hem agafat la barca que ens creuaria, amb bici i tot, fins a l´altre cantó del riu, això li ha donat un toc aventurer!

La taca negra del dia ha estat la pinya que s´ha fotut el Fer en bici (Estrella, no te preocupes) li han sortit les ulleres (i les dents, ai no, això no) volant, però només s´ha fet un parell d´esgarrapades…res per demanar ajuda mèdica nacional…

Tot i l´ensurt, doncs, ha sigut un dia molt “verano azul”, on hi ha hagut fins i tot espai per a un gelat de taro (una arrel, segons m´ha explicat el Fer, amb gust entre fruita del bosc i fruit sec…).

Hombre rico. Hombre pobre

Al 1976 moltes dones es debatien entre Nick Nolte i Peter Strauss. No és moment per descriure aquí el que simbolitzava cadascú dels dos, és força evident. La nostra responsabilitat és triar, triar en cada moment el que ens sembla més adient.

Escric aquest rotllo mentres la Mireia ha sortit escopetejada darrera de la cambrera per canviar la comanda, encara no controla el canvi a baths i pensant que era barat ha demanat una ampolla de vi sencera… per 60€!

Estem al pis 64 de l’edifici Public State Bangkok, un dels més ‘molonguis’ del que seria la city de la capital Tai. Hem pujat en un ascensor supersònic al bar Distil, un d’aquells llocs pijos de veritat, on no es pot entrar amb pantaló curt ni xancles, se’ls hi va escapar prohibir també les espardenyes que porto… hi ha una legió de cambrers, música en directe, etc. ens fotran una de les clavades del viatge però tot sigui dit, el sashimi que ens hem jalat mentre escrivia aquestes línies i les vistes de la ciutat, són espectaculars per un igual. Aquí ens hem quedat amb el hombre rico.

Les vistes de la ciutat són espectaculars, ara ja escric desde la happy guest house, (la que ha estat la nostra casa a Bangkok) això ho podria haver escrit també desde dalt de tot de wat Sacket el temple on hem començat el dia, anant-hi amb el bus nº 15 abans de baixar a explorar Chinatown de pam a pam, com sempre, més temples i santuaris amb budes per tot arreu, un mercat… inmens, imagineu-vos una botiga de xinos, la majoria de les quals ven a l’engrós, ompliu un carrer ben estret amb botigues d’aquest tipus, i ara, multipliqueu aquest carrer per 1000, tot ple de gent que ven, que compra, que passeja, que molesta… una burrada, això sí, la Mireia tan contenta i tranquila de botiga en botiga…

Però sobretot destacaria que hem dinat en un lloc… d’aquells que marquen, sense nom, sense carta en anglés, però amb bona voluntat i on hem tingut més comunicació amb els que el portaven que al mateix Distil, tot i que allà et parlaven fins i tot per dir-te que vigilessis amb els esglaons! Aquí amb gestos i somriures hem dinat per poc més de 2€ (dues sopes de nido de ave, una espècie de bunyols i dues aigües). Aquí, no cal dir, ens hem quedat amb el hombre pobre.

Però com deia, o intentava dir a principi, tot té coses bones… i dolentes.

Ciutat d'àngels

Cafetó i Coca-cola en mà (qui és qui?), asseguts a la terrassa d’en Deck´s (que amb la música ambiental em recorda una mica al Rick´s) i tot just ara veient com cau el dia sobre Wat Arun (una versió petitona d’ Angkor Wat)…no puc dir res més que…uau…és un d’ aquells moments que et sents satisfet, content, indulgent, feliç…

Avui el dia ens ha somrigut… després de la primera patacada d´aire calent i de familiaritzar-nos amb la suor que t´amara tot el cos, hem agafat una barca-bus i hem baixat cap a la zona dels temples. Hem visitat, segurament, els 3 més importants (Wat Phra Kaew amb el seu buda esmeralda, Wat Pho amb el Buda Reclinat i Wat Arun). La veritat és que tots tres recintes són espectaculars!

En el primer temple hem tingut la sort de trobar una visita guiada (gratuïta) a càrrec d’en Jeffrey, un natiu de Phuket que es guanya la vida explicant la història de Bangkok (la ciutat dels àngels) i del temple a turistes com nosaltres.

En el segon temple, a part de veure un Buda reclinat de 45 metres que simbolitza el Nirvana (nota freak: la casa d'en Sagat). Nosaltres hem arribat al nostre propi Nirvana, després de l´hora de massatge que ens hem regalat a l´escola que hi ha a l´interior del temple… al sortir, ens sentíem estranys, res ens feia mal, era com si peséssim menys, la calor quasi no molestava i una sensació de benestar absolut ens recorria cada múscul, cada nervi i cada cèl.lula del nostre cos… sé que deu sonar exagerat, però de veritat que no ho és… i el millor, pel mòdic preu de 7,5 euros… si algun dia passeu per la zona, no us ho deixeu escapar…

Giro el cap de nou i el quadre que tinc davant ha canviat de colors, els rosats s´han intercanviat per un negre trencat per la llum que il.lumina el temple i el riu… de tant en tant, una barca amb llumetes esquerda la monotonia de les ones, com una estrella fugaç…

Demano un desig… recordar, per sempre, aquest moment.

Everything is gonna be all right...

…canta Bob Marley dos mesas detrás nuestro, debe estar pensando el taxista que nos ha traído del aeropuesto al hostal por 450 baths, pues aunque nos quería cobrar más y dejarnos en cualquier parte ha hecho un buen trato.

Everything is gonna be ok, canta Bob Marley dos mesas detrás nuestro, susurra el señor sin dientes que nos ha vendido un mango pelado, y bailan nuestros pies después del masaje de 30 minutos.

Hemos llegado a Bangkok después de un viaje largo y pesado a ratos, nos hemos instalado en la Happy guest house en el barrio de mochileros de Banglamphu, hemos cenado en la parte guiri, sintiéndonos como tales, pero disfrutando de una tranquilidad extraña en estos lares asiáticos y turísticos. Nos hemos dado el mencionado masaje para recobrar más rápido energías, y después de un fugaz paseo por el barrio, ya estamos en la habitación, que mañana empieza lo bueno.

Vamos que hemos llegado a Bangkok y este post sirve para decir que por ahora everything is gonna be all right (mamá, que por ahora todo bien).

Qatar o Babel

Són dos quarts d´una de la nit qatarenya (3 hores menys a les Canàries)…estem a l´equador del nostre viatge cap a Tailàndia…i estem destroçats!

Després de dormir una hora i mitja, un taxi ens ha recollit a casa a les 5. A l´aeroport hem hagut de pagar les maletes, doncs per alguna raó que no acabo d´entendre, no les vam comprar on-line (vam fer tantes reserves que al final ja no sabíem què fèiem!).

A les 8.30 ja érem a Malpensa, on hem passat 6 hores esperant l´avió cap a Qatar. La veritat és que tant l´espera com les 5 hores de l´avió han passat molt ràpid, doncs a part d´obrir l´ull per menjar un arròs basmati amb pollastre deliciós, la resta del temps l´hem passat abraçats a en Morfeo.

I ara som aquí, matant les 9 hores de trànsit que tenim fins a les 8 del matí, hora en què pujarem a l´últim tram del trajecte!

La veritat però, és que estar asseguts amb un capuccino i una xocolata prou decents i veure passar les riades de gent que pul.lulen per aquest espai, ja omple el temps, la vista i la imaginació.

I és que és un mosaïc de colors! Pells, robes i maneres de fer de tots colors s´uneixen en aquest espai temporal que fa que les vides de gent tant diferent es trobin per un moment! Blancs, negres, asiàtics, jeques àrabs, indis i molts més, passegem per l´aeroport, perfumant-nos amb les colònies gratuïtes dels stands, xafardejant rellotges bons o comparant preus del tabac…

Pels passatgers en trànsit, ens donen sopar i esmorzar, però no hem gaudit d´un hotel perquè no ho vam reservar 72 hores abans! Del què sí podem fer ús és de dues quiet rooms, on hi ha tot de butaques, la llum apagada i sense el so que anuncia el trànsit frenètic d´aquest aeroport, per poder fer una bacaineta…això, si no us toca un roncador tailandès com el que teníem al costat…

Ens veiem o ens llegim, ara sí, desde Bangkok!

pd. Aneu molt bé amb els comments!!! Tindreu regalets... Peris, ok, tu de moment 2, vas primera!

De fet, parella...

... ja ho èrem no? ara bé, com la signatura en qüestió és la que ens permet marxar a Tailàndia, es mereixia una entrada no?

I així ha anat el dia: ens hem trobat amb pares, àvies i germans a la plaça sant Jaume a tres quarts de dotze, per caminar 50 metres fins a les oficines de la plaça sant Miquel, un cop dins ens hem hagut d'acreditar tots amb DNI per davant, es veu que un grup amb dues iaies de més de 80 anys deu fer por. Després hem passat (per l'arc de seguretat) fins a les oficines, que malgrat les vistes que tenien, eren realment unes oficines cutres. Allà ens han derivat a un despatxet 'reservat' amb millor cara i a on un senyor que encara no sabem si era jutge, notari o funcionari ens ha 'fet' com a parella.

La cerimònia, a veure, no té res d'envejar a una boda civil, és a dir t'expliquen les lleis derivades de signar parella de fet, bàsicament, que passa quan un es mori. Sí, és així, el 90% del temps de fer-se com a parella es gasta en que passarà quan ja no hi siguem. Després firmes i au, 20 minutets i llestos.

Després hem anat tota la family a dinar al gelonch el 'menú ejecutivo', que avui era un dia especial. I el gelonch no acostuma a fallar, unes tapes d'olives, xips de yuca i mongetes 'pochas', un entrant de crema de coliflor o d'espàrrecs, de primer, un saltejat d'ou, patata, foie i espàrrecs o rissoto de bolets, de segon tataki de tonyina amb makis (brutals) o carpaccio de wagyu, i de postres, milfulles de pinya.

I ja està, es podria catalogar com a boda express, però ja se sap que al pot petit hi ha la bona confitura...
I ara sí, cap a Tailandia hi falta gent...

I amb en Pingu ja hi som tots.

En Pompis no viatja per prescripció mèdica, ell només està per viatges importants (Londres va ser l'últim) el Mao és massa gran, a la Linda li ha tocat massa vegades... per una banda no volíem que hi hagués gelos entre els ninos, per una altra, estem acostumats a que algun ens acompanyi sempre.

I ho hem solucionat aprofitant el món virtual del blog. Hem adoptat al Pingu!!! i aprofitem aquest post per fer la seva presentació oficial... però com en les grans estrenes, mantenim els suspens uns dies... ell apareixerà tot just quan el rellotge de sorra arribi a zero, i per això encara queda un dia i 6 hores...

... que és just el temps que falta per començar aquest nou viatge!

L'altra companya de viatge. Quin patiment...

És curiós, al segle XX1, distàncies cada cop més curtes, comunicacions 'on line' com internet. Aconseguir informació sobre Tailandia és prou fàcil, tens tota la que vulguis i més. Però noi, sigui pel fet (que és cert) que hem de preparar el viatge en poc temps, o pel fet que és difícil ordenar la bogeria d'enllaços, consells i parides que trobes per la xarxa, la sensació era que faltava quelcom...

I per fi està al meu costat, s'ha fet esperar, però ha arribat a temps per ajudar-nos. Una de les millors companyes de viatges que es pot tenir, mai li pots fer cas al 100% però t'ajuda força bé i sobretot de forma fàcil a planificar qualsevol viatge. Sap de tot però mai es vol imposar, si després de tot el que t'ha dit no li fas cas, no es queixa, la pots deixar un dia oblidada a l'habitació, pots ferir-la una mica, en certa manera, fins i tot trencar-la i mai es queixa. I un cop s'acaba el viatge i tornes casa, no tornes a pensar en ella fins que tornis a marxar, però estàs tranquil, de ben segur que estarà disposada a acompanyar-te de nou.

Està clar de qui parlo, de la guia lonely planet!!! l'anterior edició estava descatalogada, havia de sortir la nova edició al gener, però ja ens temíem que no arribaria a temps. Teníem, gràcies a la sisitis (sisi un petó i gràcies) l'edició anglesa del 2003, però mira, al final, per 33€ i una p**a multa d'aparcament (ja sé que no és el lloc per queixar-se però ho havia de dir. Sinó revento!) tenim, acabada de sortir del forn, la nova guia de Tailàndia, i això és una bona notícia.

El vol

Doncs bé, per uns 800€, un preu força estàndar, no el consideraria barat ni molt menys, però podria ser més, ens ha sortit el vol BCN - Milà - Doha - Bangkok. Res, unes 16 hores de vol efectiu per fer 10385 km (com podeu veure a sota).
I el pitjor millor de tot, és la parada de 9 hores a l'anada a Doha (Qatar) on per sort, Qatar Airlines, amb qui volem per primer cop, ens paga un hotel (creiem).

 Ben mirat, són 1500 km menys dels que vam fer per anar a Xile.

Font: google maps distance calculator.

Saborejant el proper viatge des del sofà de casa

Patagònia, Panamà, Guatemala, Bali ¿? teníem tantes opcions per passar aquestes dues setmanes de vacances...que l´elecció no ha estat fàcil, però jugàvem amb avantatge...sabíem que qualsevol destí ens agradaria...finalment hem triat Tailàndia...ja que pel que hem llegit, el febrer és el millor mes per visitar aquest país!!

I volíem algun lloc especial, per celebrar l´entrada de l´any, el final desl exàmens de fotografia del primer semestre de la Mire, la firma com a parella de fet...celebrar que estem vius i ens estimem!!

El compte enrere ha començat: marxem d´aquí a 2 setmanes...BCN- Milan- Doha (Qatar)- Bangkok...sí, com deveu estar pensant el vitage no és precisament molt directe, però i la de països que veurem!! A Qatar tenim una escala de 9 hores...llàstima que sigui a plena nit qatarenya...

Ja tenim el cuquet a la panxa...les motxilles estan esperant ser emplenades, els passaports ser timbrats i nosaltres empapar-nos d´una nova cultura, uns nous aromes i uns nous somriures.

I per tal de compartir aquest viatge amb tots vosaltres, igual que l´Atalacama09, neix aquest nou blog! No sigueu vergonyosos ni mandrosos i envieu-nos els vostres comentaris! sinó, no us portarem res...l´Estrella i l´Eduard ja tenen el seu regal assegurat!! són els nostres fans incondicionals!! Merci!! La veritat és que fa molta il.lusió saber que hi ha algú allà darrera :)

Fins aviat,

Mir i Fer