ko Phi Phi Leh

La bona notícia és que el paradís existeix, la dolenta és que no és un secret...algú va escriure sobre Ko Phi Phi Leh...

Aquesta petita illa deshabitada es va fer famosa amb la pel.lícula La Playa del Di Caprio...nosaltres avui l´hem descoberta en una barca de popa llarga i una parella d´americanes amb qui hem compartit l´excursió...

Després d´obrir la porta de l´habitació amb les lleganyes encara als ulls i descobrir el blau intens del mar darrera de la vegetació que ens separa, hem esmorzat pa amb nutella i hem embarcat direcció l´illa...

A l´arribar a la solitària platja Maya hem pagat l´entrada al parc i hem travessat l´illa, portant sota el braç les ulleres, el tub, les aletes i el bolso...fèiem la nostra fila...el millor ha estat quan hem hagut de penjar el bolso a unes cordes que ens ajudaven a entrar a l´aigua evitant la força del mar...lo graciós és que dins del bolso hi portàvem els passaports, els diners i els bitllets d´avió...

Hem fet la nostra primera remollada aquàtica i hem vist uns quants peixexitus...era espectacular el silenci i la llum que entrava tenint el cap submergit dins l´aigua...hem retornat a la barca al cap d´una hora, tal i com havíem quedat amb el capità i la resta de la tripulació i llavors...hem flipat...la tranquila bahia s´havia convertit en un espectacle de domingueros "horteros" que desembarcaven de grans vaixells i buscaven desesperats un metre quadrat lliure de sorra per poder-se estirar i fer-se una foto...

Per sort, hem tornat al mar ben ràpid, fent dues parades més per veure peixos, donar-lis pa per menjar i fer fotitis aquàtiques...pels tais donar de menjar als peixos és una altra manera de purificar-se...

Ens ho hem passat teta descobrint els coralls, els bancs de peixos, les formacions rocoses i el gran ventall de colors que amaguen les tranquiles aigües turqueses d´aquesta illa tan especial.

Just abans de tornar a casa, el capità ha parat a la bahia interior que alberga l´illa...crec que mai havia vist un color d´aigua tan brutal...semblava una joia, era d´un turquesa-verdós amb una transparència que quasi semblava irreal...des de la barca estant eres capaç de veure les arrugues que la sorra feia sota l´aigua...

Hem arribat a l´hotel extesiats...