Mentres estàvem a la furgoneta, jo dubtava que hagués estat una bona idea…què podia ser tant maco per valer la pena les hores de malestar i mareig que estàvem passant?
Un cop a terra i sense que el cap ens rodés, havent menjat i descansat una estona, vam arribar al llac Nong Jong Kham i desde l´altre cantó vam poder veure el conjunt de temples i chedis que ens havien fet arribar fins aquí…vam anar rodejant les aigües fins arribar a l´entrada principal.
Al primer temple hi regnava una tranquilitat esfereïdora, tres monjos llegien el diari a una taula de fora, una noia estava asseguda davant d´un altar resant, uns senyor passejava pel recinte i només se sentia el crec-crec de la fusta que grinyolava sota els seus passos tenyits dels colors que la llum agafava al passar pels diferents vidres de les finestres.A fora, una Chedi daurada com el sol omplia l´espai entre el temple i el llac. Era una estructura compacta, forta, brillant, rodona i completa… al seu costat, l´acompanyava una chedi platejada com la lluna i fràgil i treballada com el paper que hi ha sota els pastissos.
Uns passos més endavant, al segon temple…hi ha tres monjos jovenets escombrants a fora, tenen més ganes de jugar que de res més… a dins, un buda inmens presideix la sala.
Jo crec que amb aquest moment ja n´hagués tingut prou per redimir el viatge en furgoneta…però quan comença a amagar-se el dia i apareix la nit, la imatge del temple il.luminat amb bombetes, com si fós la nit de Sant Joan, és encara més preciosa.
Només ho supera l´instant en què fem volar el nostre gratong sawan, una llanterna del cel amb triple funció: recollir fons pel temple, demanar un desig i fer que qualsevol que vegi l´estel lluminós volar esgrimeixi un ohhhhh i deixi la vista perduda fins que el puntet desapareix…Així doncs, ara puc dir amb certesa, que ha valgut molt la pena venir a veure la ciutat construïda amb el material dels somnis…ara aquesta frase, per a mi, té sentit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada